La política cultural que l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat des de 1979, tant en matèria d’equipaments com de programes d’activitats, s’ha caracteritzat per la relació entre els plantejaments i objectius específicament culturals i les estratègies generals de renovació urbana, així com per la voluntat de combinar recuperació i innovació, restauració i nova creació, funcionalitat i significació. L’autor argumenta que aquestes prioritats han estat inseparables d’una concepció general de la ciutat en la qual els grans equipaments culturals no s’han entès només com a centres de conservació, documentació i difusió del patrimoni historicoartístic, sinó també com a potenciadors del teixit urbà, de l’equilibri social i de la dinàmica ciutadana.
