Entre els segles XVI i XIX, el gravat va experimentar una evolució notable que va transformar la manera de representar les plantes. Durant el Renaixement, les il·lustracions botàniques van començar a respondre a criteris científics, cosa que va afavorir la identificació precisa d’espècies amb aplicacions mèdiques. L’avanç de les tècniques d’impressió, especialment el gravat en coure desenvolupat al segle XVIII, va permetre representar amb més fidelitat les estructures vegetals, facilitant així una comprensió més acurada de la seua morfologia. La inclusió habitual d’imatges en obres botàniques es va generalitzar i, junt amb la creació de jardins especialitzats, l’edició de floras il·lustrades, els tractats descriptius amb suport gràfic i les revistes dedicades a la flora ornamental, es va promoure la divulgació del coneixement botànic, fent-lo més accessible per a investigadors, estudiants i públic interessat. Aquesta convergència entre art gràfic i ciència va consolidar la imatge com a eina clau en l’ensenyament i l’estudi de les plantes.
