Des dels anys setanta del segle XX, la creació i el pensament —especialment el vinculat als estudis feministes— han provat de copsar la corporalitat i la sexualitat en els textos literaris. Invertint l’objecte d’anàlisi i dialogant amb les obres de Jacques Derrida i Hélène Cixous, aquest assaig indaga de quina manera, en la dansa, els cossos queden travessats per una escriptura —la coreografia— que flexiona la seva diferència sexual. L’autor se centra en l’obra de la ballarina modernista Loïe Fuller, que desconstrueix les nocions de presència, unicitat i veritat en què es fonamenta el règim identitari modernista i, mitjançant l’ús del vestuari i d’elements lumínics i escenogràfics, es fusiona amb l’espai i aconsegueix que es confonguin natura i tècnica, llum i matèria. A diferència d’altres ballarines de l’època més conegudes, com Isadora Duncan o Ruth Saint Denis, Fuller posa en marxa una escriptura coreogràfica que trastoca la definició dels cossos de les dones, qüestiona l’essencialisme majoritari en l’escena moderna i ofereix un model coreopolític de lectura i d’escriptura vàlid també per a la dansa d’avui dia.
