La mobilitat: quasi un model

Abstract

A principis dels anys vuitanta, sense recursos econòmics ni capacitat jurídica, el nou ajuntament democràtic sols podia apostar per la tecnologia en la regulació del trànsit. Però aviat l’aparcament va ser un altre instrument fonamental i no tardaren les propostes de reordenació viària, amb mecanismes d’actuació transversal entre urbanisme i mobilitat. Més endavant, la consolidació pressupostària i el dinamisme polític van permetre millorar el transport públic i impulsar la descentralització i, fins on fou possible, les intervencions metropolitanes. Així mateix, la innovació en el marc legal va augmentar la disciplina viària i l’eficàcia de la Guàrdia Urbana. La fita olímpica de 1992 propicià l’articulació d’aquest model de mobilitat basat en una racionalització de l’ús del cotxe, en una nova relació entre departaments municipals, entre institucions i entre els sectors públic i privat i en una cerca de consens amb la ciutadania que culminà, l’any 1998, en el Pacte per la mobilitat.