Art, arquitectura i memòria al servei de la mort

Abstract

Durant el segle XVIII, la implantació del concepte de progrés associat als corrents higienistes va promoure la separació física entre vius i morts a través de l’erecció de cementiris fora dels nuclis urbans. Aquest fet estigué propiciat per una legislació específica, però també pel desenvolupament d’uns sistemes urbanístics particulars i una tecnologia constructiva pròpia, que alhora generà uns paisatges culturals que han evolucionat amb el temps, i que responen a les singularitats de cada territori. En el cas de Barcelona, l’expansió demogràfica del segle XIX va portar la creació de nous cementiris com els del Poblenou i Montjuïc on es traduïa el sistema social de la ciutat, des de les classes més humils enterrades als fossars, fins als sumptuosos panteons de la burgesia. Fou especialment en aquests últims on arquitectes com Elias Rogent, Leandre Albareda o Josep Oriol Mestres erigiren projectes ben destacats, posteriorment decorats per alguns dels artistes més notables del moment. Tot plegat conforma un extens llegat patrimonial dedicat a la memòria i la cultura, avui gestionat per Cementiris de Barcelona. El present volum dona la paraula a un conjunt d’especialistes que ofereixen les seves mirades des de diverses disciplines, oferint un plantejament ampli i transversal del fenomen funerari. Finalment, la darrera part conforma el catàleg de l’exposició Herència i memòria, dedicada a algunes de les obres de caràcter funerari més destacades de la Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona.