2026-03-132019-05-062018-12-319788499654461https://pepa.une.es/handle/123456789/77134La Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic (PEOLC-Lèxic), de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, neix després dels treballs amb el mateix títol dedicats a la fonètica (1990) i a la morfologia (1992). L’obra, dirigida als mitjans de comunicació, també pot ser una bona eina per als docents. L’edició d’aquest nou fascicle ha estat a cura del doctor Joan Veny, membre de l’IEC. L’obra es basa en una selecció d’elements del lèxic bàsic i disponible del català en el seu àmbit general (mots de dos o més dialectes) i en el seu àmbit restringit (mots propis d’una varietat), referendats a partir de criteris d’extensió geogràfica, freqüència d’ús, prestigi, genuïnitat i tradició. Es combina d’aquesta manera la unitat de la llengua amb les variants diatòpiques a les quals els parlants dels diversos dialectes se senten fortament adherits, tot oferint-los les respectives equivalències entre mots d’àrea diatòpica i d’àrea general i deixant palès que els elements d’àmbit restringit només representen un 7,6 % del corpus general. La informació es completa amb referències als nivells de formalitat: alta, mitjana, baixa; als mots no admesos; als que hi podrien tenir un lloc, i estrangerismes. En suma, es basteix un pont entre l’estricta col·loquialitat i l’estàndard general, integrant-hi i salvaguardant elements genuïns del sistema diatòpic.Libro digitalp. 355CC BY-NC-SA 4.0 Internacional (Atribución-NoComercial-CompartirIgual)https://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/4.0/LingüísticaopenAccessCatalánLexicologiaLexicografíaAlguer