Libros
Permanent URI for this collectionhttps://pepa.une.es/handle/123456789/67023
Browse
3 results
Now showing 1 - 3 of 3
- Results Per Page
- Sort Options
- Escriure en català: Un estudi del coneixement ortogràfic a tercer de primàriaArnau i Querol, JoaquimEn aquesta publicació s’avalua el coneixement ortogràfic dels aprenents fent una anàlisi fonema per fonema. És una perspectiva necessària que no ha incorporat cap dels escassos treballs fets a Catalunya sobre aquesta temàtica. A partir de les propostes ja avançades d’Alexandre Galí en el seu temps, presenta un marc teòric innovador que considera els processos i els factors que expliquen el coneixement ortogràfic: processos d’aprenentatge, d’exposició a l’escrit, i factors fonològics i morfològics. Aquesta anàlisi critica concepcions errònies que encara hi ha sobre com s’aprèn l’ortografia. Facilita al professorat concepcions acurades sobre el diagnòstic de la competència ortogràfica i proposa aplicacions de cara a la intervenció.
- Ortografia catalanaForma part de les tres obres normatives fonamentals de la llengua catalana, al costat del Diccionari i de la Gramàtica, amb gran èxit de vendes l'un i l'altra. Obra indispensable que recull, sintetiza i explica tota la normativa ortogràfica vigent. Una edició necessària i esperada per tothom, per a facilitar l'aplicació de la normativa ortogràfica en tots els àmbits i les situacions comunicatives del català escrit.
- Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic: LèxicLa Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic (PEOLC-Lèxic), de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, neix després dels treballs amb el mateix títol dedicats a la fonètica (1990) i a la morfologia (1992). L’obra, dirigida als mitjans de comunicació, també pot ser una bona eina per als docents. L’edició d’aquest nou fascicle ha estat a cura del doctor Joan Veny, membre de l’IEC. L’obra es basa en una selecció d’elements del lèxic bàsic i disponible del català en el seu àmbit general (mots de dos o més dialectes) i en el seu àmbit restringit (mots propis d’una varietat), referendats a partir de criteris d’extensió geogràfica, freqüència d’ús, prestigi, genuïnitat i tradició. Es combina d’aquesta manera la unitat de la llengua amb les variants diatòpiques a les quals els parlants dels diversos dialectes se senten fortament adherits, tot oferint-los les respectives equivalències entre mots d’àrea diatòpica i d’àrea general i deixant palès que els elements d’àmbit restringit només representen un 7,6 % del corpus general. La informació es completa amb referències als nivells de formalitat: alta, mitjana, baixa; als mots no admesos; als que hi podrien tenir un lloc, i estrangerismes. En suma, es basteix un pont entre l’estricta col·loquialitat i l’estàndard general, integrant-hi i salvaguardant elements genuïns del sistema diatòpic.


