El model de seguretat de Barcelona va començar a configurar-se a principis dels anys vuitanta, quan a tot Europa es debatia la necessitat de canvis en aquest camp. A partir dels informes de la Comissió Tècnica de Seguretat Urbana es perfilà una nova manera d’actuar, en què les polítiques de seguretat ja no eren patrimoni exclusiu de l’Estat. L’esforç per articular prevenció, repressió, solidaritat i participació ciutadana anava de parell amb la voluntat d’impulsar la cooperació entre les institucions en el marc del nou Consell de Seguretat Urbana de Barcelona. El text analitza la trajectòria del model en les seves dues dècades d’existència, així com les perspectives davant dels reptes socials del futur.
